Documental "Ser y Tener"

Aquest documental m'ha paregut molt interessant. Es pot apreciar com un professor que treballa mitjançant el mètode tradicional, amb unes activitats molt tancades, també aprofita les ocassions per a desenvolupar nous aprenentatges en els infants.

M'ha sobtat l'actitut del mestre. És una persona que repeteix moltes vegades als infants, els atabala un poc amb preguntes, a les que a vegades penso, que no deixa temps per a que els infants reflexionin i puguin contestar.

En les escenes finals, quan els infants ploren, un que parla de l'enfermetat del seu pare, i l'altre perque pasa de curs, i no es tornaran a veure, el professor està una mica distant. No atura mai el contacte comunicatiu, però per a jo, manca un poc de contacte físic. Els toca un poc, però penso que quan una persona està mal, o plorant, necessita del contacte físic de les seves persones més estimades, per tal de sentir-se protegit i estimat. Això si, sempre s'ha de tenir en compte si a aquest infant li agrada que li agafin, o si en aquests moments prefereix estar sol, i que ningú envaeixi el seu espai.

Respecte a l'ambient general que creen aquests professors amb els seus alumnes, em transmeteix la sensació d'èsser una família en lloc de metres i els seus alumnes. Aquesta sensació ve donada per l'establiment del vincle tant fort que hi ha entre adults e infants.

"Fer de l'escola una família"

L'escola ha de ser un lloc on es puguin treballar, verbalitzar, les emocions.

Altre aspecte que s'observa al documental, és el sentit de èsser un grup, el sentit de pertinença, relacionat amb la connexió que hi ha entre els infants, e infants-professors. Altra vegada parlem del vincle, i de la seva importància a l'hora d'establir-ne bones connexions entre els diferents membres que compartiran molt de temps junts.

Desena sessió:

La resilència:

"Capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i inclòs, ser transformades positivament per elles"

Hem de treballar amb els infants les emocions, ensenyar-los a fer-les fora i que aprenguin a regular-les.

Característiques d’una bona resiliència:

- Adequada autoestima i autoconcepte.

- Millors i més eficaços estils d’afrontament.

- Actitud orientada al futur.

- Optimisme i major tendència a manifestar sentiments d’esperança.

- Capacitat per a recórrer a l’adult quan sigui necessari. L’adult ha de donar respostes contingents.

- Capacitat empàtica.

- Major capacitat per afrontar constructivament les relacions i aprendre dels propis errors.

- Accessibilitat i sentit del humor.

- Major coeficient intel·lectual.

Les emocions en els infants es poden treballar a partir de cançons. Cercant una cançó infantil que tractès les emocions he trobat aquesta, cançò que hem cantava la meva mare per adormir-me quan era petita:

NATASHA (Osito Misha)

La noche ya llegó llena de estrellas,
Las aves se esconden y se adormecen.
El viento enmudeció, la soledad comienza,
Tus ojos se cierran porque el sueño llegó.

Natasha, Natasha,
Duerme sin temor,
Mañana amanecerá.

Natasha, Natasha,
Duerme sin temor,
Mañana amanecerá.

Hoy, siempre,
El sueño es como un palacio.
Princesa de cuento,
Duerme ya sin temor.

La luna viene a tu balcón,
Despacito y sin rumor.
Se afina, se afila como una navaja.

Por eso duele el corazón,
Ya dejaste de ser niña.
Tus ojos se encienden porque llegó el amor.

Natasha, Natasha,
Adiós, amando serás feliz.

Natasha, Natasha,
Ama sin temor,
Que amar ayuda a vivir.

Hoy, siempre,
El sueño es como un castillo.
Princesa de cuento,
Duerme, duerme feliz.

Natasha, Natasha,
Aún no sabes lo que es sufrir.

Natasha, Natasha,
Vive sin temor,
La vida es así.

Hoy, siempre,
El sueño es como una puerta.
Princesa de cuento,
Pronto la cruzarás.

Aquesta cançò tracta temes com són la soledad, en aquest cas quan te'n vas a dormir, quan es fa de nit, el moment d'estar sols al llit i adormir-se.
També parla de la necessitat d'estimar i ser estimat per ser feliç "amar ayuda a vivir".
Menciona la inocència dels infants, quan diu que encara ells no saben el que és sufrir, i per últim, tracta el pas del temps, de el traspàs que fan els infants al món dels adults, quan es fan grans .

Novena Sessió:

L'ESCOLA

L'escola té un paper compensatori i vicarial. Pots porta informació de dins a fora, i de fora a dins. Hi ha una comunicació amb l'entorn (principi de relació).

Un dels objectius que s'assoleix a l'escola és l'establiment de vincles afectius.

La figura de la/el mestra/e com a referent afectiu i de seguretat:

- Acullen a l'infant, la seva família i a les seves diferents cultures.

- Assumeix la part de responsabilitat que li pertoca en la construcció de la personalitat del nen.

- La manera de fer, de comunicar, influeix en la personalitat del nen.

- Implicació i retroalimentació entre les sensacions, emocions i sentiments que genera la tasca educativa i el propi procés de creixement emocional.

- Interrelacions en diferents contextos que impliquen molt de compromís afectiu.


Un nen quan crea un vincle d'afecció crea una imatge interna, que es reprodueix en diferents contextes.

Cançò “Paff el drac màgic”: Què representa?

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.

Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.

Per a jo, la lletra d'aquesta cançò representa el trencament del vincle amb certes coses amb el pas dels anys. En crèixer deixam enrrere les joguines, la fantasia, i moltes d'altres coses.
En aquest cas, el nen es fa gran i es separa del que ha sigut el seu amic, amb el qui ha jugat i ha compartit experiències.

Penso que la fantasia que tenim quan som petits mai s'hauria de perdre. Perquè hi ha d'haver una sola realitat, i no podem crear-ne una al nostre gust encara que sigui a la nostra ment? La fantasia és un procés cognitiu. Tot procès de fantasía requereix ser abans planificat, a banda de ser capaç d'alterar la realitat, fa que treballi el teu sistema cognitiu.

Segons J.J.R.Tolkien: "La fantasía es, como muchas otras cosas, un derecho legítimo de todo ser humano", pues a través de ella se halla una completa libertad y satisfacción.

Vuitena Sessió:

Conseqüències d'aquests models a l'hora d'entrar a l'escola:

Es produeix un conflicte entre contextos normatius, l'escola i la casa.
Si donam les coses fetes als infants, no tenen estratègies per enfrontar-se a diverses situacions.
Els hàbits i rutines, les normes de le escola no es treballen igual a l'escola que a casa.
Provoca situacions d'angoixa i estrès en els infants, situacions que provoquen desestructuració en l'infant.

Què succeix quan passem d'un contexte conegut a un desconegut, què passa amb les nostres emocions?

Les emocions es gestionen de manera diferent.

Les figures de referència no són les mateixes, hem d'establir vincles afectius, per tal de donar seguritat i confiança. Quan s'obté aquesta seguritat i confiança ja hem aconseguit l'adaptació de l'infant.

Com hauria de ser l'escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants?

Per a jo:

L'escola dels nostres dies, hauria de partir de l'empatia i la confiança, per tal de donar resposta a les necessitats emocionals dels infants.
L'objectiu principal hauria de ser aconseguir un bon desenvolupament emocional de l'infant, partint de models on les emocions tenguin cabuda, on es treballin les emocions més enllà de les treballades pel currículum.

En grup:

En grup hem arribat a una conclusió comú: l'escola hauria de ser acollidora i dialogant, on tots els infants tenguin cabuda, basada en l'empatia i la confiança, on els que habiten l'escola tenguin una alta sensibilitat cap a les problemàtiques socials del moment.Perspectiva holística.
Els objectius que aquesta hauria d'assolir serien: l'establiment de vincles, treballar un desenvolupament emocional estable de l'infant, treballar conjuntament amb la familia, que aprenguin a regular i gestionar les emocions.
El model a seguir: l'escola hauria d'oferir una qualitat de vida, model basat en el desenvolupament de les capacitat dels infants i de resposta a les seves necessitats, aconseguir el benestar fisic i emocional del infant i partir d'un model coherent, que escola i família treballen i actuïn conjuntament.

Setena Sessió:

Models de família:

• Model hiperprotector

- Fill inferior, no se'l permet resoldre res per si mateix.

- L'infant es torna egoista, rep però no dona.

- L'infant és completament depenent dels seus pares.

• Model democràtic-permissiu

- Les regles és fan a gust dels infants.

- Fills "tirans" que aconsegueixen tot el que volen.

Conseqüències d'aquest models de famílies:

Tots dos volen evitar conflictes, però a la seva vegada estan creant infants egoístes, depenents, infants que no s'adaptaran adequadament a la societat, perquè són incapaços d'acatar les normes de la societat.

He trobat un vídeo a Youtube, d'una carta d'un nen al seu pare, i això és el que diu:

" No me des todo lo que te pido, a veces solo pido para ver hasta cuanto puedo tomar. No me grites, te respeto menos cuando lo haces, y me enseñas a gritar a mí y yo lo quiero hacer. No me des siempre órdenes, a veces si me pidieras las cosas, yo lo haría más rápido y con más gusto. Cumple las promesas, buenas o malas, si me prometes un premio dámelo, pero también si es castigo. No me compares con nadie, especialmente con mi hermano o hermana, si tu me haces sentir mejor que los demás alguien va a sufrir, y si me haces sentir peor que los demás, seré yo quien sufra. No cambies de opinión tan amenudo sobre lo que debo hacer, decídete y manten esa decisión. Déjame valerme por mi mismo, si tu lo haces todo por mi, yo nunca podré aprender (...)"

Parlant dels models de família i de les seves conseqüències, m'he parat a pensar si algú escolta als infants, si algú els pregunta quin tipus de família volen tenir, com volen que sigui el seu pare o mare, com volen que siguin els seus germans. Doncs, NO. Naixem i estam "condemnats" a viure amb el tipus de família que ens ha tocat.

Tal vegada el tipus de família condiciona el tipus de fill que tindràn, o tal vegada no. Quan establim els nostres valors, ens adonem de que és el que volem i que no. Un fill que ha tingut uns pares hiperprotectors actuarà de la mateixa manera amb els seus fills?

Tal vegada, escoltant un poc les paraules d'aquest infant del vídeo, ens adonem de que els fills s'adonen compte del que les seves famílies fan bé, o fan malament. Per tant, tenen un desitjos, tenen un model de família ideal, i si ens parem a escoltarlos, i deixam de crear infants depenents? Què hi faràn aquests infants depenents quan els seus pares no hi siguin? On queda la seva autonomía?

Aquestes preguntes que em venen al cap se'm junten amb moltes altres, sobretot quan aquest infant arriba a l'escola, què passa? pot adaptar-se a l'escola sense els seus referents? pot arribar a ser la mestra el seu referent quan ja és depenent d'altra persona? Com treballarà aquesta autonomía si a casa li ensenyen tot el contrari?

Tenim una gran enfeinada els mestres!

... abrázame, necesito sentirte mi amigo, mi compañero a todas horas!

Sisena Sessió:

Aquesta sessió m'ha fet reflexionar sobre la regulació de la expressió de les emocions.

Fins a quin punt hem de deixar als infants que expressin les seves emocions? Com podem regular les seves emocions? S'han de regular?

Bé... moltes preguntes que no se si sabre contestar.

Crec que als infants se'ls ha de deixar que expressin les seves emocions, sentiments, ja que això facilita a l'adult que el comprengui.

Quan l'infant encara no sap parlar, es comunica amb la seva mare mitjançant emocions, per tant, sense deixar expressar les seves emocions, com sabríem si el nen es troba malament, si es troba bé, si està feliç...?

Tal vegada algunes emocions com l'ira, la ràbia, si són excessivament fortes, si que hauríem de regular-les, sempre amb tacte y amb molt d'amor.

1. La socialització de les emocions en la família: tres vies

Expressió emocional en la família
Interaccions en el context de l’afecció. És indirecta.
Educació emocional directa intencionada

Hem de deixar que s’expressi la ira, alegria... però hem de saber regular-la.

2. Expressió emocional en la família: intervenció directa


Proporciona i regula les oportunitats per a experimentar i compartir emocions. Fent de models, els nens aprenen amb la manera que nosaltres mostrem.
Expressió d’emocions positives = capacitat d’autocalmar-se, competència social. El nen capta abans les emocions de la mare inclús d’altres dones que dels pares. Hi ha una expressivitat positiva cap els fills.
Expressió d’emocions de tristor = tristor i còlera, manca d’empatía, dificultats per a expressar i regular les emocions. No son capaços de posar-se en el lloc de l’altre. Les mares es preocupen d’elles mateixes, el seu estat les absorbeix. El nen amb això no aprèn a ser empàtic i en aquesta etapa és fonamental. El fet d’expressar emocions no és una cosa que li doni benestar, sinó que veu emocions que no li donen benestar. Son nens que els costa molt expressar emocions.

3. Interaccions en el context de l’afecció

Com reacciona és una qüestió nostra, podrem arribar a ser figures d’afecció, per tant, hem de respondre i en base a la nostra resposta el nen crearà unes expectatives que s’aniran retroalimentant.

Segur: regulació dels estats afectius. Els estats emocionals poden canviar-se. Els nens tenen la sensació que els estats emocionals són canviants, que no sempre estaran tristos. L’expressió de dol no és dolenta, el que és dolent és cronificar l’emoció. Hem de deixar que surtin les emocions, però hem d’ajudar a regular les emocions.

Ambivalent: genera impulsivitat i indefensió. Alts nivells d’emocionalitat negativa, por, colèrics i tristos. L’essència és que de vegades dóna afecte però de vegades no.

Evitatiu: emmascarament de l’expressió. Eviten iniciar les interaccions. Ex. Estem enamorades i volem que ens faixi cas aquella persona i anem i no ens fa cas i seguim i seguim... Al final passem. El nen fa igual, si no troba resposta es va amagant les seves emocions. Són aquells nens que estan a classe i no fan res, estan allà. Aquests ens han de preocupar. Gent que li costa trobar parella estable


4. L’educació emocional directa intencionada: 2 dimensions

És lícit expressar emocions i amés anem a veure com regulem aquestes expressions.
L’acceptació/evitació de les emocions infantils per part dels pares. Evitació; bueno, a la meva família s’expressen només aquelles que són útils, la ira, la ràbia com no serveixen, no en parlem d’elles.
El grau en ofereixen suport per afrontar la situació i l’emoció

5. Estratègies parentals negatives: minimització/evitació

Ignorar, llevar importància per a fer desaparèixer l’emoció negativa. Trivialitzem el problema, no és tan greu. Profe, m’ha llevat el llapis. Resposta: no passa res, agafa un altre!. Els pares pensen que les emocions negatives són dolentes
Por a perdre el control. No tenen estratègies per afrontar aquestes emocions negatives. No sé si xerrant el tio es tranquil·litzarà, per tant, jo me’n vaig.
Abusen de la distracció i l’humor. A vegades és una bona estratègia, però quan és crònica, no.
Perden una bona oportunitat per a treballar els sentiments que provoquen les emocions. No tenen en compte en una actuació d’aquest tipus allò que ha provocat l’emoció.

Missatge: allò que et passa no és important. De vegades es dóna a entendre que el que et passa a tu en comparació a ell si és important.

6. Estratègies parentals negatives: càstig/evitació.

L’amenaça, el càstig o la burla davant l’expressió de les normes. Castigues perquè tens frustració, no tens les estratègies per afrontar-ho. Pensen que les emocions negatives no serveixen, actuen amb l’amenaça, el càstig i la burla.
Pensament de que les emocions negatives suposen mal caràcter i debilitat. Per què un dia demostri ira perquè li han llevat la pilota no ha de tenir mal caràcter.
Són intents de cridar l’atenció i manipular.
Reprimeixen i castiguen l’expressió emocional.
Els infants aprenen que les seves emocions són dolentes, qui l’estima es burla. Això té que vorer amb la doble moral.

Per sota d’això hi ha una explicació filosófica de la vida social. El debatre de Hobs i Rosseau. Hem d’educar als nens perquè la vida és molt complicada. La vida no és agradable, és sobreviure i estar atent al que fa el altre. Això és el que et trasmeten a tu.

7. Estratègies parentals negatives: deixar fer (Laissez faire).

Accepten incondicionalment l’expressió emocional dels seus fills. Que tenen una rabieta molt forta, no passa res.
No ofereixen estratègies per a fer front a la regulació i expressió de les emocions. No ajudo a regular, no dono estratègies de regulació per fer front a aquestes emocions.
Ni marquen límits a la manifestació conductual de les emocions.
Els infants no aprenen a regular les seves emocions, no saben calmar-se.

8. Estratègies parentals negatives: educació emocional

- Consciència dels propis estats emocionals i dels de les persones amb les que interactuen. En un moment determinat som conscients que som colèrics.
- Totes les emocions són útils per a créixer.
- Tothom té una raó per a les seves emocions. Nen trist. Com respons? Primer li aculls, desprès el preguntes: contem, expliquem, què ha passat? Hi ha una raó per què et sentis així i ara me l’has de dir. Desprès hi ha que empatitzar amb ell. Passi el que passi tindràs una raó que pot ser més o menys importat, però per tu és important.
- Nomenar les emocions ens fa reconèixer-les i poder regular-les.
- Posen límits a la manifestació de la conducta. Com que m’ha trencat el boli, jo li trancaré els deures. Pots tenir tots els drets d’estar enfadada però si no t’agrada que et trenquin les coses, no ho faixis tu també.
- Infants competents socialment.

Estils de comportament dels pares i els seus efectes sobre el desenvolupament de la personalitat del temps.

Dimensions:

- Grau de control.
- Comunicació pares-fills
- Exigències de maduresa (cultura, edat, maduresa..)
- Afecte en la relació. (cantitat i qualitat)

A. Pares autoritaris

a. Alt control
b. Alta exigència de maduresa
c. Baixos nivells de comunicacio. Es fan les coses “porque yo lo digo”. Autoritat imposada i aconseguida. L’autoritat és necessària.
d. Poc afecte explícit.

Actuacions:

Patrons rígids pre-establerts
Obedència a la seva autoritat
Partidaris del càstig
NO faciliten el seu diàleg
Els rebutgen com a mesura disciplinària. No t’estim!
Pares restrictius (poca autonomia)
Poc comunicatius.

Conseqüències:

Pobre interiorització de valors ètics
Baix nivell de locus (on es localitza, intern o extern) de control intern. El control surt de dins.
Poc afectuós en les relacions amb els iguals
Poc espontani
No es perceben com a responsables de les seves accions,. Yo he hecho una cosa, pero ya cumplí con 5 años de condena.
Baixa autoestima i dependents. Perquè la responsabilitat de la resolució dels conflictes no és d’ells.
Poc alegres, colèrics, aprensius, irritables.

B. Pares permisius

a. Baix control
b. Baixa exigència de maduresa
c. Alta comunicació
d. Alt afecte

Actuacions:

Actitud positiva cap el comportament del nen.
Fan servir poc el càstig.
Consulten al nen sobre decisions familiars.
No exigeixen responsabilitats ni normes.
Permeten al nen autoorganitzar-se al màxim. Han de saber fer-se el sopar, que s’ho facin....
Poques normes que estructuren la vida del nen.
Fan servir el raonament. Rebutgen el control.

Conseqüències:

Problemes per controlar els impulsos
Dificultats a l’hora d’assumir responsabilitats.
Immadurs. Una persona madura quan agafa una responsabilitat que comporta prendre decisions.
Baixos nivells d’autoestima. Tot dóna un poc igual.
Son alegres, vitals, creatius, imaginatius.

C. Pares democràtics

a. Alt control. Què tal el dia, com t’ha anat el cole?
b. Alta exigència de maduresa
c. Alt nivell de comunicació
d. Alt nivell d’afecte.

Actuacions:

Pares afectuosos
Reforcen el comportament del nen i intenten evitar el càstig
Sensibles a fer peticions d’atenció del nen. Respostes contingents.
Tendència a dirigir i controlar al nen, sent conscient dels sentiments i capacitats.
Raonen les mesures disciplinàries
No es rendeixen als capricis dels nens
Poden canviar de postura al escoltar els arguments dels nens.
Plantegen al nen estratègies de maduresa i independència adequades a la seva edat.

Conseqüències:

Nivells alts d’autocontrol i autoestima
Capaços d’afrontar situacions noves amb confiança i iniciativa
Normalment acaben el que comencen.
Són nens interactius i hàbils en les relacions.
Són independents i afectuosos
Interioritzen els valors ètics sense la por al càstig (locus de control intern).